MÚSICA I CARRER

New York Times va publicar el juliol de 1992 la història d'unhome, Vedran Smàilovic, que durant el transcurs de la guerra dels Balcans, fart de mines antipersona, carros de combat, tocs de quedai víctimes civils, va eixir al carrer per interpretar amb el seuvioloncello l'adàgio d'Albinoni com a senyal de protesta: preteniademostrar al món la irracionalitat d'aquell conflicte bèl·lic,tractava d'obrir els ulls als milions de televidents que assistienapàtics al fratricidi. Durant vint-i-dos dies consecutius, a les17:30 hores, enmig del foc creuat de la ciutat bòsnia de Sarajevo,Smàilovic va tocar el seu instrument sotal'atenta mirada delssoldats atrinxerats en la zona i dels periodistes europeus inord-americans, que no donaven crèdit al que estava succeint.Vint-i-dos veïns seus faltaren en una pastisseria del barri, com aconseqüència d'un morter mal encaminat. Vestit d'etiqueta, ambl'uniforme de l'Orquestra de l'Òpera de Sarajevo de la qual eravioloncel·lista titular, aquest músic va protestar enèrgicament,sense paraules, contra la devastació que comporta una guerra,qualsevol guerra. Vedran Smàilovic es va convertir en un símbol, enun referent per a totes aquelles persones que no creuen en laviolència com a solució per als problemes polítics. La música, en elcas que ens ocupa, era una forma de dissidència.

València, tretze anys després: entra en vigor la nova normativa d'Activitats en la Via Pública, que castiga amb una multa decinc-cents euros qualsevol manifestació artística (músics, mims,malabaristes, etc.) espontània que tinga com a escenari els carrersdel municipi, i més particularment, el districte de Ciutat Vella. Ésaquesta la capital cosmopolita i avantguardista amb què s'omplin laboca els polítics locals? És València una ciutat oberta a lamodernitat? Pense que no. Invertir una xifra escandalosa de lesarques públiques en un projecte colossal com la Ciutat de les Arts iles Ciències no és suficient per desmarcar-se de tota la càrrega deprejudicis i provincianisme ranci que atresoren els nostres políticsrepresentants, per molt que els gratacels de Calatrava s'assemblen ales columnes de la Llotja: El Cabanyal es cau a trossos,literalment. El barri del Carme té l'aparença de Mosul o Bagdad, iel maquillatge de la Bienal no enganya ningú. L'AVE arribarà, tard od'hora, però els usuaris del metro seguiran desesperant-se en lesestacions, clamant al cel, indignats davant d'un servei deficient.Reivindicar unes senyes d'identitat, per moltes adhesions que rebael manifest Broseta, no és prou per preservar el nostre patrimonicultural. Prorrogar una batalla de nomenclatures fins a la sacietat,mentre la llengua dels valencians (digueu-li X si voleu) perd un 10%de parlants per dècada; ometre els músics que utilitzen el valenciàcom a vehicle d'expressió de les ones de RTVV; no potenciar laliteratura d'un idioma minoritzat com és el nostre; en definitiva,vulnerar sistemàticament la Llei d'Ús i Ensenyament de 1983 no és precisament predicar amb l'exemple.Sóc cantautor i escric cançons en la meua llengua. Comprovediàriament que els canals de difusió institucionals (la ràdio i latelevisió públiques, sobretot) estan prohibits per alsvalencianocantants per raons de caràcter polític, cosa que em portaa buscar-me altres vies de comunicació amb el gran públic: si Mahomano va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma; si la gent no potarribar a la nostra música a través de les radiofórmules o elsprogrames de videoclips, anirem nosaltres a trobar a la gent insitu, i com que no trucarem porta per porta, edifici per edifici,l'únic que podem fer és traure les nostres cançons al carrer, actuaren directe (cello, guitarra i veu) per a qualsevol persona que espassege pel centre històric,sense filtres, sense distincions, senseestudis de mercat que determinen els hàbits de consum dels nostrespotencials compradors. Sin trampa ni cartón, com diuen en castellà:ací estem, aquesta és la nostra música, si t'agrada i vols fer-ho,tens la possibilitat de lliurar-nos alguna moneda o, fins i tot,comprar-nos el disc. Si no t'agrada, simplement passa de llarg. Quinés el gravíssim delicte que cometem? Insinuen que espantem elturisme? París, Londres, Dublín, Madrid, Barcelona regulenl'activitat musical dels seus carrers i l'allau diària de japonesosno s'ha vist perjudicada... Els molesta que exercim el nostre dret ala dissidència? Primer ens censuren la llibertat d'expressió en elsmitjans de comunicació i ara ens tapen la boca en el carrer.

Què vindrà després?

Pau Alabajos, cantautor