J.F

I hi torna amb la seva virulència inicial, intacta. Perquè no ens hem d'enganyar: el cavall de batalla era, és i serà allò que, per emprar un eufemisme viable, he anomenat " desició de futur". És per ací que passa la frontera divisòria.A l'una banda, hi ha aquells qui afrimen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la "provincia" claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusen a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per el nostre país una plenitud nova. L'immobilisme i el renunciament, satisfets, indueixen a la més tosca de les inhibicions, a la paràlisi, a l'apatia. " Los valencianos se contentan con sólo el nombre de reino que poseen", ens reprotxà algú, durant la crisi del 1640. Avui n'hi ha que s'acontenten amb molt menys. Però "encara hi ha fe a Israel...". Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem deixar d'ésser el poble que som, que no volem cdeir a la dissolució ni a la indiferència.